Entrevista a Toni Serra, fundador d’OVNI

Publicat per Associació Cultural Roig el diumenge, octubre 17, 2010
Toni Serra és fundador d’OVNI (Observatori de Video No Identificat)

Com vas arribar al món del video?

Pot sonar estrany però vaig arribar al món del video cercant un llenguatge que em permetés explorar una llibertat de pensament i de pràctica. Els estudis d’història de l‘art o filosofia, i sobre tot la tesi de licenciatura, em van distanciar enormement de la rigidesa del llenguatge acadèmic i d’una certa fosilització del pensar. Semblava no trobar-hi una forma de continuar les experiències de creadors i pensadors que m’havien interessat. La societat havia canviat, vivíem ja en un món dominat per les imatges espectaculars, de la publicitat, les notícies, i les grans produccions d’entreteniment cinematogràfic. Una colonització de l’imaginari, dels desitjos, de les pors i sobretot dels somnis. De sobte, quasi per atzar, allà estava la creació en video, com un llenguatge híbrid, bastard, amb molts pares i referències possibles; alhora sense un lloc clar; igualment irrellevant per a la indústria artística que per a la televisiva. Aquest no lloc, que per tants era un problema o una limitació, era en realitat un espai de llibertat ideal; lliure de les pressions de la indústria i dels llenguatges estandaritzats, on totes les experiències eren factibles. I una d’aquestes possibilitats era precisament la d’entendre’l com un mitjà contemporani de reflexió i alhora com una experiència vital visionària.

Què és OVNI, com neix i s’acaba fent –diguem-ho així– adult? 

Els inicis d’OVNI es troben al 1992 amb la creació de la Associació de Video La 12 Visual, que va donar lloc, entre altres, a la Mostra de Video Independent & Fenòmens Interactius, que es va celebrar per primer cop a l’aleshores tancat Metrònom i, ja posteriorment de forma regular, cada any i mig, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 

En un principi, la intenció era obrir els límits que una estreta visió de l’art havia imposat a la creació en video, i mostrar totes les seves possibilitats com a llenguatge adult de creació i reflexió, més enllà de les restriccions de moda, gènere, novetat tecnològica, etc… Una forma a més de posar en contacte i contrastar aquestes reflexions i visions que provenien de llocs i condicions tan diferents; el video com a una forma contemporània de coneixement. I alhora una reivindicació de la necessitat urgent d’un llenguatge visual independent en el context d’un món cada cop més mediatitzat corporativament.

El 1998 neix la voluntat de crear els Arxius de l’Observatori, amb la idea de crear un fons de consulta de lliure accés, públic i permanent, intentant trencar una dinàmica de banalització de la cultura que tendeix a convertir-la en una mera successió d’espectacles sense memòria.

Aquest arxiu alhora neix amb un caràcter intencional i temàtic clar: facilitar una crítica de la cultura i de la societat contemporànies, fent servir diferents estratègies: video art, documental independent i arqueologia dels mass media.

En aquest sentit els Arxius recullen tota una constel·lació de treballs diferents, on el denominador comú és la lliure expressió i reflexió sobre les pors i els plaers individuals i col·lectius; construint en conjunt una visió multifacetada, milers de petits ulls, que aprofundeixen i exploren el nostre món o n’anuncien d’altres de possibles. Un discurs en què els principals valors són l’hetereogeneïtat, la contradicció i la subjectivitat des d’on es realitzen. Per si sol un revulsiu a la clonació i repetició dels mass mèdia corporatius.

Al llarg dels anys el caràcter temàtic ha fet de les successives edicions una lectura, un particular registre dels somnis i malsons de la nostra època. Així hem pogut observar com l’espectre de preocupacions s’anava concentrant progressivament, partint d’un ventall molt ampli en els primers OVNI ( 1993-1996), fins a a centrar-se en temes cada cop més específics: Identitats versus Mass Mèdia (1997-98), Comunitats (2000), Globalització (2002), Post Sept 11 (2003), Resistències (2005), El Somni Colonial i Zones Autònomes (2006), Exodus, els marges de l’Imperi (2008), Rizomes (2009).

Actualment els Arxius de lliure accés públic es troben consultables al CCCB, i incorporen aproximadament uns 2100 treballs (video art, documental independent, arqueologia mediàtica); treballs que han estat digitalitzats i subtitulats. Una eina important és també la versió on-line d’aquests arxius, accessibles lliurement a la nostra pàgina [www.desorg.org] i que inclouen més de 600 videos consultables a pantalla sencera.

Proposeu el llenguatge visual i, més concretament, el video, com a instrument de resistència, no com un pur producte d’avantguarda, allunyat del món, elitista, tipus «l’art pour l’art». M’equivoco? 

Bé, el desenvolupament de la tecnologia de consum ha comportat una nova i exponencial banalització de la imatge, una saturació d’estimuls visuals i un vel cap a altres realitats; però també -i això és molt important- ha fet possible l’accés al video com a una eina quotidiana de reflexió de les realitats que vivim o somniem, de creació d’un imaginari propi; ha possibilitat l’aparició d’un discurs visual crític. I aquesta és una realitat, milers de persones actualment utilitzen aquest mitjà en aquest sentit, i els seus treballs són cada cop més visibles i mostren realitats o visions del món fins ara silenciades. 

Entenc que en dir «l’art pour l’art» marques una distància amb aquella visió que converteix l’art en una versió de la decoració o del disseny, i en aquest sentit hi estic totalment d’acord. Òbviament, però, el video ofereix també una possibilitat visionària, una forma de poesia, de premonició poètica, que va més enllà de les necessitats de la pura crítica, o del llenguatge instrumental, que es vertebra en ella per aprofundir en el que no coneixem.

Tu reivindiques el video com a forma de superar les fronteres artificials que ens imposa el capitalisme; tu que vius a cavall de Catalunya i el Marroc, què ens pots dir al respecte?

Per a mi l’experiència de viure al Marroc, és una experiència d’aprenentatge, de coneixement vital. Un trencament de prejuducis quasi inconscients, un poder mirar la meva cultura des d’una distància necessària i descobrir amb sorpresa l’enorme etno-centrisme que hi sobreviu; sota paraules menys bel·ligerants que colonialisme, o racisme, però sens dubte generadores d’ells. En aquest procés el video ha estat, és, la meva forma d’escriure.

Creus que és possible trencar el mur que ens imposa la indústria cultural per poder arribar al gran públic i no haver-nos, com sempre, de conformar amb una minoria? Segons la teva experiència, què podem fer en aquest sentit?

Crec que és bàsic allunyar-nos d’un cop per tots de la concepció industrial de la cultura, i de les seves nocions subsidiàries de públic, mercat, majories,.. i no com a simple canvi d’estratègia, sinó com a rebuig d’un model hostil i perjudicial. I adonar-nos que el nostre autèntic mitjà, autèntic en el sentit de realitat efectiva, és el rizoma, la petita arrel, no jeràrquica, no centralitzada, que posa en contacte grans extensions: com els camps de gespa,… missatges i experiències que es teixeixen entre si, creant un text col·lectiu. I que aquesta realitat rizomàtica aprofita ja ventatjosament tot l’entramat digital de comunicació.

La vostra passada edició, «Rizomes», què pretenia, d’on venia i cap on volia anar?

En part ja hem contestat a aquesta pregunta, però hi vam trobar a més un altre nivell de profunditat, i és aquest: si no hi ha un esforç d’alliberament interior dels mecanismes de poder i dels micro-feixismes que ens habiten, qualsevol exteriorització de la llibertat comportarà tristament la seva efectiva reproducció social. S’intueix un gir copernicà en els valors: reconèixer i assolir la llibertat del que no es mostra, del que no es redueix a allò exterior, a les formes i els noms, a les etiquetes i els conceptes. Reconèixer en la manca, en l’estat de necessitat la nostra autèntica condició en tant que éssers separats. Valorar el femení com allò primer. Estimar allò auster. Adoptar allò anònim. Potser allà hi habiti un poder altre; un poder que sàpiga de la dominació com a feblesa, de la riquesa com a pobresa i de la glòria com a humiliació del que veritablement ens importa.

En què està treballant OVNI ara?

En la constatació que experiències i tradicions molt heterogènies qüestionen radicalment no sols el concepte de realitat sinó l’experiència mateixa del real. Obrint així un fenomen de des_realitat, no com la realitat evanescent de la post-modernitat -més sólida en el seu relativisme que la realitat objectiva- sinó com a una via d’entrada del desconegut, l’accés a una realitat més enllà (o més cap aquí) de les paraules i les formes, una via a allò que Bataille anomenà catàstrofe de la consciència; el lloc on el decorat s’enfonsa, els valors lligats a qualsevol forma de propietat del real s’esfondra, allò que amb tant esforç s’ha sostingut resulta irrellevant, perjudicial o irrisori en la seva ficció.

A l’OVNI del 2011 voldríem reflexionar –amb videos i intervencions– sobre els diferents aspectes i implicacions, repercussions i horitzons que es deriven d’aquesta situació.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *