Migra Visions

Sovint el tema de la immigració es tractat des de perspectives derivades del nostre posicionament enfront de l’imaginari mediàtic. Un imaginari teixit per centenars de milers d’imatges que es van renovant i alhora repetint constantment, frases curtes que funcionen com a eslògans, dispositius de repetició que assolen la propaganda política, la industria de les noticies, la publicitat i sovint el cinema de consum. Un teixit que es va espessint fins a constituir un tupit vel d’imatges que impedeix la visió, que mediatitza l’ experiència directa. Així amb freqüència sentim al carrer, als comerços, o a vegades entre la gent més propera la inserció en la conversa de fragments d’aquest imaginari de consum.
Guy Debord a la Societat de l’Espectacle afirmava que quan la realitat és capturada i convertida en meres imatges, les meres imatges esdevenen realitat (1), un mecanisme que consolidaria el nucli irreal de la nostra realitat. Però alhora, com a contrapunt, allò que estaria en joc en la creació i difusió d’imatges seria la realitat mateixa. D’aquí la necessitat d’aprofundir en un discurs audiovisual independent; independent de la lògica de l’encàrrec, independent en l’elecció del tema i el seu enfoc, i sobretot de les normes i gramàtiques prefabricades per la industria audiovisual i els seus criteris de consum i producció. Això comporta una reivindicació diferencial de la percepció de la realitat. Enfront dels mecanismes de clonació i monoforma(2) assistim a una constel·lació, un rizoma de mirades úniques en la que es superposen coincidències i disparitats que no exclouen la contradicció, sinó que la valoren com a presència de allò real en la imatge.

Afortunadament la mateixa lògica de mercat que ha inundat el paisatge de imatges banals i de dispositius de captura, edició i difusió d’imatges, ha possibilitat també la democratització en l’accés als mitjans de producció vídeo i ha trencat l’oligopoli audiovisual, restant importància als grans canals mainstream. Ara bé, cal utilitzar aquesta possibilitat oberta per un temps que podria ser més limitat del que ens pensem. Cal anar més enllà d’aquesta boira d’imatges compulsives que inunden les xarxes, per foradar el vel d’imatges mediàtiques, la pel·lícula master que pretén reduir la realitat a un ordre representatiu, i els individus a uns pocs estereotips.
Aquest procés de dissidència i resistència audiovisual ha estat i és fonamental en la propagació de les realitats de la immigració. El mirall de la representació s’ha trencat en milers de fragments que reflexen i alhora són en sí mateixos talls de profunditat d’aquestes realitats, ens arriben així veus silenciades, invisibilitats, relats de l’exclusió i violència, que ens donen una mesura fins ara desconeguda de la violència i sectarisme dels poders polítics i econòmics en la societat “occidental”, més enllà del vel humanista que sol cobrir aquest terme.
De sobte accedim a un rizoma (3) complex de relats, en el que per exemple la protecció de les fronteres apareix com un gran negoci per a uns pocs, a on la llei es decreta no tant per impedir la il·legalitat que defineix sinó per a administrar-la: no tant barrar el pas com marcar l’estatus inexistent i per tant indefens dels migrants que la creuen. Però alhora, també prenem consciència del conjunt dispar de forces que ha impulsat aquests moviments migratoris: fugides per la supervivència, somnis, viatges iniciàtics, recerca de coneixement o experiència. Històries de dolor i vexacions que es superposen amb altres de solidaritat; ghettos i camps de concentració amb zones autònomes i experiències d’autogestió.
Des d’ aquest rizoma de visions altres, els criteris que els mass media presenten com a realitats objectives apareixen com construccions parcials que serveixen “espectacularment” a ambdós cantons de la frontera: com a una descarrega mediàtica d’estímuls de por o de desig. Principalment l’exportació del model consumista enfront del qual totes les altres formes queden estigmatitzades com a pobresa.
Podríem dir doncs que estem davant de una guerra d’imaginaris. D’una banda una omnipresent i fantàstica màquina de producció i difusió d’imatges i missatges pre-fabricats, que com qualsevol altre producte de consum, dibuixa un espectre de versions a partir d’un mateix patró bàsic: obtenir un benefici màxim i assegurar-ne la continuïtat. I d’altra banda, una mena de patchworkartesanal fet de bocins d’experiències personals o col·lectives, un patchwork ple d’esquinçalls i vida.
La pressió mediàtica insisteix en reduir el tema de la immigració a paràmetres legals, econòmics i polítics. En front, el discurs crític cerca de recuperar l’aspecte humà, una pressa de consciència davant la indefensió i el dolor, l’explotació i el menyspreu, una alerta davant el racisme i la implantació de mesures autoritàries que en qualsevol moment poden expandir-se a altres camps i col·lectius socials, i alhora una motivació per crear i donar suport a iniciatives pràctiques d’ajut i solidaritat.
Aquest flux de la immigració comporta també un flux ingent de coneixement; coneixement que a vegades és homologable a la concepció occidental dominant, però que moltes altres vegades no ho és -i per això encara és més interessant- doncs ens posa en contacte amb perspectives que aquí no s’han desenvolupat o que ja s’han perdut; ens obre altres possibilitats de progrés, altres visions des de les quals percebre la realitat, fins a modificar radicalment la nostra experiència d’ella. Aquest flux d‘immigració és també històricament un fenomen associat a l’enriquiment social i cognitiu, mentre que el contrari, l’aïllament o el flux emigratori ho és amb l’empobriment.
A la instal.lació de Bouchra Khalili Wet Feet o a la vídeo programació paralel.la Tarragona Migra (4), no es tracta directament aquesta perspectiva però sí que es fa de forma tangencial i significativa.
A Wet FeetBouchra ens proposa una instal·lació viatge, un recorregut que té quelcom de real i mític alhora. El viatge s’inicia amb uns mapes que -al netejar-se de qualsevol referència- recorden la disposició dels estels; caminem doncs guiats per aquestes constel·lacions llunyanes fins que sobtadement els mapes es concreten, prenen nom, cos, rostre i sang, emanen relats d’experiències doloroses o esperançadores, subjectes a interpretacions que no deixen de sorprendre’ns, car responen a expectatives radicalment diverses. Poc a poc anem descobrint les restes físiques de les travesses, com a restes humanes de l’oblit. A l’altre cantó d’aquest desert s’alça un mur de projeccions, un mur d’edificis d’acer i vidre, que indica el final del camí – deixat a l’atzar espectacular d’un sorteig de permisos de residència- un mur d’esperança trista, l’inici d’un altre viatge dins de Babylon.
La Forêt del Col.lectiu Frontera Sur- Alex Muñoz, [on-line a: http://desorg.org/titols/la-foret/] transcorre al bosc de Benyounes, la forêt com li deien els seus habitants, és la darrera etapa d´un llarg viatge per milers de persones provinents de l’ Africà subsahariana. Molt a prop de la tanca que separa Ceuta del Marroc s´estableixen durant un temps variable, abans de franquejar l´últim obstacle en el seu camí cap a Europa, cercant una vida millor. De vegades fugint de guerres, de persecucions polítiques, de la fam o d´una precària situació econòmica. I moltes vegades de tot plegat. Durant anys, els migrants passaven per aquest bosc i després d’unes setmanes o mesos aconseguien arribar a Ceuta. A finals del 2004, la Unió Europea subcontracte amb el Marroc el control de la frontera hispano-marroquí. Els habitants de la forêt comencen a sentir de seguida els efectes d´aquest acord: augmenten les devolucions il·legals i els maltractaments per part de la guardia civil, s’instal·len controls policials als voltants de la forêt, se´ls impedeix l´accés a l’aigua potable, atacs militars al campament en els que es realitzen detencions massives i violacions com a arma de guerra. La frontera està tancada. Violacions sistemàtiques dels drets humans finançades amb els impostos dels ciutadans de la democràtica Unió Europea. Els migrants s´autorganitzen en espais com aquests i construeixen espais i xarxes de suport en territori marroquí, enfrontant-se i resistint de aquesta manera a les polítiques europees. Al bosc de Benyounes s´organitzen en torn a les seves comunitats d´origen. Al febrer de 2005 decideixen entre totes les comunitats gravar aquest vídeo per visibilitzar la seva situació, en el què denuncien la violació sistemàtica dels seus drets humans, i l´absolut abandó que pateixen per part de ongs, associacions i institucions defensores dels drets humans. Reclamen la seva condició de ciutadans i exigeixen els seus drets com a éssers humans.
A Europlex, Ursula Biemann amb la col·laboració de l’antropòloga Angela Sanders, [on-line a: http://desorg.org/titols/europlex/] pren nota de les diferents activitats en el creuament de la frontera entre Espanya i Marroc, cercant de fer visible recorreguts normalment foscos. El territori fronterer com un espai on es manifesten les relacions de poder, els dispositius de control, on s’ evidencien paradoxes, contradiccions. Disfuncions que són habitades per la supervivència en circuits de repetició. Dones que acumulen capes de roba sobre els seus cossos com a corretja d’un contraban minorista. Dones de fer feina que creuen dos cops al dia la frontera i que viuen amb dos horaris dispars alhora simultanis, com a estranyes viatgeres en el temps. Dones que treballen en les zones transnacionals que el Nord d’Àfrica posa a disposició del mercat Europeu. Trajectòries i hàbitats de l’espai intermig i el creuament, que alhora pateixen la tensió i l’imperatiu rígid de les fronteres territorials.
Com diuen les autores la frontera no és una formació lineal, sinó un camp de possibilitats que s’obre entre punts de força: Gibraltar, Ceuta, Melilla, Algeciras i les primeres ciutats maghrébines. I que es projecta més enllà en el “miracle” de l’agricultura al sud d’Espanya: l’agricultura intensiva sota plàstic al camp d’Almeria i Múrcia,… miracle impulsat per la força de treball dels anomenats subsahariansi maghrebins, força de treball que sovint es consumeix, vides que s’esgoten després de pocs anys i que cal renovar constantment.
Els primers minuts deSeffar [Fes Ciutat Interior] d’Abu Ali[on line a: http://www.al-barzaj.org/2011/06/seffar-fes-ciudad-interior-spanish.html] ens mostra lentament uns jardins interiors, el quietisme a l’interior d’una casa, i el recorregut d’un estretíssim carreró que sembla introduir-nos a un altre món, allà emergeix la primera part del relat, que ens ajuda a entrar en una altra visió, la que emana dels somnis i de la pròpia estructura de la ciutat islàmica, el seu simbolisme i els seus correlats «Res s’ofereix de forma explícita, és una vida misteriosa, una ciutat vetllada; altra dimensió (…) per a mi Fes és una metàfora, la realitat exterior gairebé no existeix, carrerons que porten cap a l’interior. Des d’ells no veus res, murs alts, cases austeres, però un cop entres, tota l’esplendor i la bellesa hi són amagades». Parla un artesà de Fes que després de viure 10 anys a Londres torna a la seva ciutat natal, i pren consciència de l’aprenentatge en un entorn arquitectònic que transmet coneixement amb la mateixa fluïdesa que ho pugui fer un llibre, però encara amb més eficàcia doncs l’espai s’interrelaciona no només intel·lectualment, sinó orgànicament amb la vida . «Vaig tornar al Marroc per restaurar aquesta casa i això em va donar coneixements. La meva manera de viure s’ha transformat, a causa d’aquest entorn, i la relació amb aquesta casa (…) Si la comparo amb Occident i la meva vida allà. Aquí estic millor, en aquest entorn em sento millor, penso millor, dormo i somnio millor «. Constatacions sobre un model, el de l’economia global, que va provocant canvis i esborrant coneixements: «Hi ha molta informació sobre la nostra pròpia identitat que ja no som capaços d’interpretar, ja no veiem la bellesa allà on està, ni la veritat. Però podem comprar -i ells vendre’ns- la interpretació del que és bo per a nosaltres. (…) L’únic canvi que pot succeir és una crisi de tot el sistema i succeirà per descomptat a Occident, el que veiem aquí és només un reflex de la globalització. Estem davant dues influències: preservar la nostra manera de viure o acceptar i importar models d’Occident. Però Occident ha anat massa lluny, el sistema s’enfonsarà per si mateix «.
toni serra
1 – Debord, Debord; ,La sociedad del espectáculo. Valecnai: de. Pre-Textos.
3 – Deleuze, Gilles; GUATTARI, Félix. Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia. Valencia: Ed. Pre-textos, 2008.

Un text per El Centre d’Art Tarragona en motiu de la instal.lació de Bouchra Khalili Weet feet.
I la programació paral.lela de video : Tarrogona Migra.  13 de Juny 2012
http://www.catarragona.net/projecte/es/bouchra-khalili

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *